Maldà, el poble i els seus cultius
El poble de Maldà és un municipi de la comarca de l’Urgell, situat al sud d’aquesta comarca, dins la vall del riu Corb. La població de Maldà és de 290 veïns i quasi tota la població es dedica a l’agricultura i a la ramaderia.
Tradicionalment els homes i dones d’aquest territori s’havien sentit segarrencs. Sense anar gaire lluny, a Maldà, entre els anys 1925 i 1927 s’hi publica, a iniciativa de Josep Iglesias, un quinzenari titulat Segarra, que llueix a la seva capçalera, branques d’olivera.
Per què els habitants d’aquests pobles s’han sentit segarrencs fins fa escasses dècades? Doncs per diverses raons; per la morfologia del terreny de la zona, caracteritzada per sistemes de tossals i de fondals i de petites valls, per una consciència històrica en aquest sentit; i pel fet que el canal d’Urgell no ha irrigat les seves terres o ho fa en algun cas de manera eventual.
El terme de Maldà té una extensió de 31’62 km2, cosa que en fa en un dels termes més grans de la vall del Corb. Aquesta grandària del terme no pot explicar-se al marge de la condició senyorial dels pobles de Maldà i Maldanell, i més en concret, de la importància estratègica d’aquests enclavaments durant l’alta edat mitjana, quan són possessió dels Cardona.
El terme de Maldà confronta pel nord amb Sant Martí de Maldà i Belianes; pel sud, amb els de Llorenç de Rocafort i els Omells de na Gaia; per l’est, amb els de Sant Martí de Maldà i Llorenç, i per ponent, amb els d’Arbeca, l’Espugla Calba i els Omells de na Gaia. L’extensió del terme de Maldà és especialment acusada cap a la seves bandes sud i occidental: això explica que en el marc del vigorós creixement agrari de la segona meitat del segle XVIII i de les dècades centrals del segle XIX, quan es roturen noves terres per als conreus, es (re)construeixen masos en aquestes zones: el mas de la Rata, el mas de les Comes, el mas del Puig, el mas del Vid, el mas de les Setze, etc.
Per la part meridional, el terme de Maldà és molt accidentat. Per aquesta banda hi flueix la riera de Maldanell, que neix als peus de la serra del Tallat, a Rocallaura, i que conflueix amb el riu Corb a la partida dels Prats de Maldà; un lloc conreat segurament des de molt antic puix que aquest topònim ja apareix en la documentació més reculada relativa a Maldà, dels ss. XI i XII.
Es també en aquesta banda del terme on s’hi troben les millors terres de conreu. El caràcter muntanyós que tenen aquestes parts de Maldà contrasta amb la plana urgellenca que s’inicia una mica més avall del terme Maldà, al terme de Belianes. Aquest contrast, molt acusat, que explica la importància que van tenir en el seu moment el castell i lloc de Maldà, és el que ha fet d’altra banda que hom hi hagi volgut veure la frontera natural entre la Segarra i l’ Urgell. Tal com posa en relleu aquesta gràcil composició del poeta maldanenc Iglésias Guizard:
A n’el pla n'hi tinc mig cor, i'altre mig a la muntanya; amb un ull miro l’Urgell i amb l' altre ull a la Segarra. Verge Santa, quin embull ... ¡ I... després dirà la mare que jo no hi veig de cap ull!.
Tradició olivarera i oleícola
Ja el Baró de Maldà, Rafael d’Amat de Cortada i de Sanjust, en la primera de les visites que fa a Maldà, durant la segona meitat del s. XVIII, diu que des del castell de la vila i fitant cap a Arbeca, només divisa oliveres i més oliveres. De fet, aquest conreu, la vinya i els cereals han conformat la trilogia tradicional de l’agricultura d’aquestes terres. En aquesta agricultura, el conreu de l’olivera hi ha tingut una incidència molt important.
Tant és així que la gent fins ara mateix del collir olives n’ha dit “collir” per antonomasia: “ara ve el collir”, “que culls ja?”. La varietat d’oliva de Maldà i dels pobles de l’entorn és l’arbequina. Així s’hi referia el poeta i propietari establert a Maldà Josep Iglesias i Guizard a Corrandes segarrenques:
Quan vaig dir-te: Jo t'estimo... vas tresmudar la color, com una oliva arbequina quan de verda, es torna d'or.
La recol·lecta de les olives ara comença al novembre. No obstant això, dècades enrere no era estrany que aquesta collita comencés fins entrat el desembre. Sigui com sigui, cal tenir en compte que aquesta feina ha estat sempre molt condicionada per les condicions meterològiques:
Les cançóns per llà'l Desembre m'arriven al fons del cor, i es perque xàfen la oliva i plora llàgrimes d'or.
Des del principi del funcionament del Sindicat Agrícol de Maldà, antecedent de l’actual Cooperativa, han estat pagesos i propietaris els qui han portat les seves olives al molí.
Fins fa pocs anys, ho feien un cop havien netejat el fruit amb el tradicional passador. Ara una màquina moderna neteja i pesa les olives que li són descarregades a dojo. Abans de la instal·lació d’aquesta tecnologia, els pagesos tenien una cura especial en que no haya aglomeración de aceitunas, a fin de que salgan sus aceites más finos, tal com deia, el desembre de 1932, el corresponsal de La Vanguardia que es feia ressò que el Sindicat de Maldà estrenava unes noves instal·lacions oleícoles. Aquest any, a fi que no s’amunteguessin els sacs d’olives al molí, la junta avisa a cada propietari quan li correspon portar al Sindicat les olives que li toca per al dia o dies assenyalats.
Volem ara fer memòria de dos costums que s’havien desenvolupat entorn de les olives i de l’oli. El primer d’aquests és fer la rosta. Aquest costum s’esdevenia les nits d’hivern, quan colles de pagesos es reunien al molí d’oli, per menjar llesques de pa untades amb oli novell de l’espremuda dels esportins. Aquestes llesques untades generosament d’oli nou s’anomenaven rostes: la clàssica rosta o sia un troç de pà marat d’oli verge i fregit a la paella. La rosta si la fan a casa no és tan bona. A frec de la perola del molí, a la vora del foc i tot mirant com llagrimegen d’oli verge els “esportins”, té un regust especial, que demana tornar... amb aquesta gracilitat rústica torna a referir-se a aquest costum el referit poeta de la Segarra, pubill de Cal Capdevila de Maldà:
Vine al sac de les olives, que te'n vull dona una aumosta, i després cap al molí qu'ens cruspirem una rosta.
L’altre costum a què volíem fer referència és el fer llunes. Com apuntava fa pocs anys Josep Farré, de la veïna localitat de Sant Martí de Maldà, fer llunes consisteix a treure de casa un objecte o objectes de valor, i vendre-ho d’amagat del cap de casa. No pas diners, perquè estaven controlats i amagats, però si els fruits del camp. Això són: ametlles, olives, ordi… sempre en petites quantitats perquè no es notés. Qui feia la lluna, s’ho venia i ja tenia unes quantes pessetes… Com no podia ser altrament, Iglesias Guizard, que recrea en poesia i en teatre bona part del folklore d’aquestes terres, també al·ludeix aquest costum. I ho fa amb el poema Olives i llunes:
Temps d'olives, temps de borsa que s'infla com vela el vent temps d'olives, temps de lluna que sempre va en quart creixent ....